Assetjament sexual a la facultat

L'assetjament a les aules és una cosa de la que tothom sent a parlar, però que sembla difícil que es doni en un entorn universitari, ja que els/les alumnes ja són majors d'edat i prou madurs. I (com no!) a mi també em va passar.

Quan em vaig matricular a l'assignatura del professor Maresca, a dret administratiu II, em van advertir que aquest professor anava molt darrera de les faldilles, però no en vaig fer massa cas d'aquests comentaris. L'única precaució que vaig adoptar va ser asseure a l'última filera.

La classe constava de dues hores seguides amb un descans entremig, en el que jo aprofitava per sortir al passadís a fer una cigarreta (en aquell temps era normal, es podia fumar a gairebé tot arreu). Això sí, anava tota sola, doncs en aquella aula no coneixia a ningú.

Un día durant el descans se'm va acostar el professor mirant-me amb els seus de gripau, i em va dir que si estava interessada en l'assignatura, ja em veia molt atenta a classe. Li vaig dir que sí (a veure qui li diu que no!). Ell aleshores em va dir que si estava interessada podriem quedar després de classe per parlar dels temes que explicava, i per resoldre els dubtes que jo pogués tenir. Com que va ser força educat no m'hi vaig negar, i vam quedar que el proper dia m'estudiaria l'expropiació forçosa. 

I així va ser. Després d'acabar la classe vam anar el professor i jo a un banc dels del vestíbol i em va començar a fer preguntes sobre el tema. Va anar força bé, i quan vam acabar em va preguntar si la meva fitxa d'alumna estava actualitzada, i si hi havia posat el telèfon. Li vaig dir que així era.

Vam quedar en estudiar un altre tema per al proper dia.

Després de classe vam anar en Maresca i jo a asseure en un banc, com l'altre vegada, però aquest cop no em va fer preguntes sobre el tema. El diàleg va anar més o menys així:
Ell: quina edat tens?
Jo: vint-i-vuit
Ell: doncs estàs molt bona
Jo: què?
Ell: que dic que estàs molt bé, que no tens arrugues ni res, que es nota que et cuides.
Mira Marta, jo et dóno un consell i és que no facis cas als nois de la teva edat, que l'únic que fan és distreure't dels estudis. I saps què? Com que tinc el teu telèfon, què et sembla si un dia et truco i anem a sopar?
Jo: (suposo que vermella i de tots colors) Miri, és que jo tinc una nena i estic divorciada, he de treballar i no tinc temps per a sortir ni res.
Ell: doncs quina llàstima, bé si un dia t'ho pots muntar, avisa'm.
Jo: Sí, si, és clar.

Em pensava que aquí havia acabat tot i que em deixaria tranquila. Però en absolut. Per una banda, quan explicava a classe donava voltes per tot l'aula, i quan s'acostava a mi em mirava fixament amb aquells ulls de gripau, cosa que em feia sentir molt incòmoda. I després, em va començar a trucar al mòbil quan jo estava treballant. Com que li vaig dir que treballava per a Incasòl, em feia preguntes sobre les expropiacions i altres.

Finalment vaig deixar la classe i posteriorment els estudis, doncs em resultava molt dur treballar i estudiar i atendre la meva filla. Però em pregunto què hagués passat de no ser assetjada per aquest professor.

També he de dir que a una amiga meva que després va passar a fer classe amb ell, la vaig advertir, i sort d'això, perquè va intentar fer servir la mateixa tàctica amb ella, però aquest cop, doncs estava advertida, sense resultat.

A més, aquesta noia em va dir que això ho feia molt sovint, i que les autoritats de la universitat també ho sabien i que deien que no podien fer-hi res. Que a la facultat de dret no poden fer res contra un assetjador???!!! Així anem…

Per cert, no, no ho vaig denunciar, total hagués estat la seva paraula contra la meva i està clar a qui haguessin cregut (a mi no).

Per a aquest text no fet servir cap mena de pseudònim, es tracta del professor Maresca, que en aquella època almenys dovana classes de dret administratiu II a la UB.

Crònica d’un acomiadament anunciat

Crònica d’un acomiadament anunciat

Com tots vosaltres ja sabeu, jo ja no estic treballant en aquest centre. Desconec si s’ha donat cap explicació a algú de vosaltres, doncs pràcticament en tot aquest temps no he mantingut contacte amb ningú, però penso que no és just per mi simplement desaparèixer, i m’he animat a escriure les meves memòries “sanitàries” des de la llibertat de qui no té res a perdre. Després, que cadascú es faci la seva pròpia idea de còm han anat les coses.

Aviso que tinc força ganes d’escriure i que això pot ser llarg.

Tot va començar amb anunci de feina a “Infojobs”. El Parc sanitari Pere Virgili necessita incorporar un/a Tècnic de Serveis Generals. Res a veure amb el que jo havia fet abans, però els requisits semblen encaixar amb mi i no dubto en apuntar-m’hi.

En poc temps se’m fa saber que he estat seleccionada per a una entrevista amb el gran mestre Ioda, a la qual vaig anar amb èxit, doncs vaig ser jo la seleccionada.

En Ioda havia de ser el meu cap directe, així que vaig estar molt atenta a les seves paraules. Sobre la feina que jo havia de desenvolupar, sintetitzant es tractava de donar suport a la Direcció de Serveis Generals. El tipus de contracte que se m’ofereix és de relleu, però de seguida em diu en Ioda que en realitat el contracte que se m’ofereix és “fraudulent” (sí, amb aquestes paraules m’ho va dir), perquè rellevador i rellevista en aquest cas no tindrien res a veure i, a més, el tipus de feina que se’m demanaria era superior a la categoria que posaria en el meu contracte. És clar que el sou sí que era coherent amb la categoria que constava en el meu contracte. Em va preguntar si tindria algun problema en veure que gent molt més inútil que jo cobrava molt més que jo. Vaig acceptar la situació, doncs al cap i a la fi volia treballar, però segons l’Estatut dels treballadors, això es tracta d’una renúncia nul·la de drets.

El panorama que em descriu en Ioda del departament i en general és força desalentador. Les persones que formen el departament són, segons en Ioda, força curtes de mires i poc productives. Ell volia que amb la meva empenta els canviés una mica. I les persones de la resta del centre estarien immerses encara en l’època militar, excepte unes poques, i per tant serien també bastant inútils. Desprès, amb l’experiència, vaig constatar que aquestes persones no són tan inútils com se’m pintava, i dels meus companys he de dir que em van lliurar una molt bona acollida i que em van ajudar molt a encaixar. També em va dir que no tenia gens de feeling amb la directora de recursos humans, a la que casualment poc després l’acomiaden.

Vaig agafar el càrrec amb moltes ganes, i a poc a poc se’m va donant més i més feina. Arriba un moment en que començo a emportar-me feina a casa i, a més, al tenir mòbil d’empresa rebo trucades fora d’horari que no em deixaven desconnectar. La sensació que tinc aleshores és d’estar rebent una explotació tant quantitativa com qualitativa; qualitativa per el tipus de tasques que feia, i quantitativa per el nombre d’hores que hi dedicava.

Exposo aquesta situació al gran mestre Ioda, i em diu que no em preocupi, que tingui una mica de paciència perquè el departament es reestructurarà i les coses canviaran a millor per a mi. Però fruit d’aquesta pressió, començo a patir ansietat, cosa que li faig saber a en Ioda, i llavors m’obliga a agafar-me uns dies de baixa. Durant aquests dies vaig estar treballant des de casa.

A partir d’aquí ja vaig tenir poc tracte amb en Ioda, doncs les reunions dels divendres normalment les cancel·lava o en dedicava poc temps. I llavors les vacances d’en Ioda.

L’última setmana que vaig estar treballant al centre, a finals de gener, va ser molt dura. Les forces em comencen a fallar, cada cop em costa més llevar-me del llit.. I em dono compte que estava caient en una depressió i que no hi podia fer res.

Va ser casualitat que el dia que jo ja no puc definitivament aixecar-me del llit és quan en Ioda torna de vacances. Dins del meu pou fosc jo no tenia ganes ni ànims de parlar amb ningú, així que em vaig limitar a enviar les baixes sense donar cap més explicació (bé, de fet les enviava el meu company perquè jo no estava per a res).

Quan porto una setmana en aquesta situació intento sense èxit desaparèixer per sempre d’aquest món. No explicaré detalls, però a partir de llavors he d’estar sempre amb vigilància.

Quan ja fa unes setmanes que estic així, rebo una trucada de la Cap de RRHH. Haurien de treure la paraula “humans” del seu càrrec, doncs d’humana ha demostrat tenir ben poc. Ho dic perquè, sense preocupar-se de còm estava jo, em diu que si aquella mateixa tarda puc anar a una reunió amb ella i el mestre Ioda. Jo no hi podia anar a menys que algú em portés, i no em semblava adequat anar acompanyada, així que vaig dir que no podia. Al cap d’una estona em torna a trucar dient que no em preocupi, que m’envien un burofax. Al preguntar-li si em pot fer cinc cèntims del seu contingut, em diu que és que en Ioda tenia queixes de mi, i a més que això ja m’ho havia dit a mi en diferents ocasions... Cert que feia al menys dos mesos que no el veia, però jo estic amb depressió i no amb alzheimer, per la qual cosa d’haver-me dit una cosa així penso que me’n recordaria.

A casa vam parlar sobre això i de còm pintava de malament la cosa. El meu company em va dir que entrés al meu compte de correu de la feina. Encara el tenia, però s’havien esborrat tots els arxius meus del Dropbox amb els quals jo treballava. És aquí quan m’adono que ja tinc un peu al carrer, que s’està preparant el terreny.

Quan anem a buscar el burofax no podia creure el que estava llegint. Resultava que de cop i volta jo havia deixat de rendir com ho feia abans, i no sé quantes bestieses més sobre fracturar la bona fe contractual, i que se m’obria expedient disciplinari per falta “molt greu” (toma ya!). Tot i que sabia que no serviria per a res, doncs el meu destí ja estava decidit, vaig enviar un escrit defensant-me de les acusacions contra la meva persona. La següent carta que rebo del centre és ja per acomiadar-me.

Per sort estava ja de per si tan esfonsada que ja no em podia esfonsar més (penso).

No volia acomiadar-me sense dir res, així que dir-vos a les persones amb les quals m’he avingut més, que sempre us portaré al cor, i aconsellar-vos que no us acosteu al costat fosc.

Abraçades,

Marta

Jo he estat víctima d'abús sexual infantil

Començaré amb una de les coses més fortes. 

He volgut esperar a fer certes coses públiques per a protegir a la meva filla. Penso que ara ja té prou eines per a païr-les i per a que les sàpiga.

Vull dir públicament que de petita vaig ser víctima d'abusos sexuals. I quan dic petita, em refereixo que deuria tenir uns 8 anys, més o menys.

Quan jo tenia aquesta edat, a l'estiu i alguns caps de setmana, la família anàvem a una casa que teniem a Santa Eulàlia de Ronçana. Allà es va formar una colla amb els nens del carrer, els quals es dedicàven a fer-me víctima de totes les trastades que els passaven per el cap (suposo que actualment la paraula adequada seria "bulling"). Suposo que això era perquè jo era la més petita i indefensa (els més grans crec que tindrien uns 14).

Quan ho vaig explicar a la meva mare, es va limitar a dir-me simplement: "doncs no vagis amb ells". Així que em quedava sola a casa, com una part més del mobiliari de la casa.

Em sentia sola i amb una gran manca d'afecte perquè, a casa meva, les mostres d'afectes no estaven ben vistes (no recordo en la meva família cap abraçada, cap t'estimo...).

En aquestes estàvem, quan un tiet meu (marit de la mig germana del meu pare) va començar a tractar-me com una persona. Em dèia que anés a veure'l, especialment quan la seva dona no hi era, per les tardes (ella treballava com a infermera). 

De cop i volta vaig la llum. Ara tenia algú que em donava afecte, que m'escoltava, que m'explicava coses...

Les mostres d'afecte van anar augmentant, i va arribar un moment que baixavem a la part d'abaix del jardí (on no es podia veure res des de les cases contígües), ell s'asseia a unes escales i em fèia asseure'm a la seva falda. La resta us la podeu imaginar.

Tot i ser petita i no entendre llavors què passava, sí que sabia que "allò" no m'agradava i que em fèia sentir molt incòmode, però ho considerava com una mena de pacte: ell em donava afecte, i jo deixava que fes el que volgués. I jo al meu tiet me l'estimava molt.

Al cap d'uns anys, em vaig adonar de què havia passat allà realment, i no sé si a dates d'avui encara ho paeixo.

Suposo que la culpa de tot això la dono als meus pares, perquè primer m'hauríen d'haver defensat del "bulling" (està clar que si els meus "amics" me'l fèien era perquè ho fèien i no passava res), i segon, si m'haguessin donat l'afecte que necessitava, jo no l'hagués anat a buscar a la boca del llop.

Presentació

Últimament em sento molt inquieta. Tinc la necessitat de compartir els meus pensaments, episodis de la meva vida, opinions... I com que m'he adonat que estic colapsant el Facebook, i que, a aquest pas, els meus amics acabaran de mi fins el monyo, m'he decidit a crear (per fi!) un blog que em serveixi per a vomitar tot allò que porto dins.

Qui tingui curiositat, té les portes obertes. Això sí, persones amb un excés de sensibilitat potser serà millor que s'hi abstinguin.

La idea és escriure sense filtres. Només és possible que, de vegades, maquilli una mica les dades i identitats per a protegir a aquelles persones que m'importen. Quan això passi, ho diré, i d'aquesta manera es podrà distingir quan explico "tal qual", i quan els fets no han anat exàctament així.

Sieu benvinguts!