diumenge, 13 d’octubre del 2013
Jo he estat víctima d'abús sexual infantil
Començaré amb una de les coses més fortes.
He volgut esperar a fer certes coses públiques per a protegir a la meva filla. Penso que ara ja té prou eines per a païr-les i per a que les sàpiga.
Vull dir públicament que de petita vaig ser víctima d'abusos sexuals. I quan dic petita, em refereixo que deuria tenir uns 8 anys, més o menys.
Quan jo tenia aquesta edat, a l'estiu i alguns caps de setmana, la família anàvem a una casa que teniem a Santa Eulàlia de Ronçana. Allà es va formar una colla amb els nens del carrer, els quals es dedicàven a fer-me víctima de totes les trastades que els passaven per el cap (suposo que actualment la paraula adequada seria "bulling"). Suposo que això era perquè jo era la més petita i indefensa (els més grans crec que tindrien uns 14).
Quan ho vaig explicar a la meva mare, es va limitar a dir-me simplement: "doncs no vagis amb ells". Així que em quedava sola a casa, com una part més del mobiliari de la casa.
Em sentia sola i amb una gran manca d'afecte perquè, a casa meva, les mostres d'afectes no estaven ben vistes (no recordo en la meva família cap abraçada, cap t'estimo...).
En aquestes estàvem, quan un tiet meu (marit de la mig germana del meu pare) va començar a tractar-me com una persona. Em dèia que anés a veure'l, especialment quan la seva dona no hi era, per les tardes (ella treballava com a infermera).
De cop i volta vaig la llum. Ara tenia algú que em donava afecte, que m'escoltava, que m'explicava coses...
Les mostres d'afecte van anar augmentant, i va arribar un moment que baixavem a la part d'abaix del jardí (on no es podia veure res des de les cases contígües), ell s'asseia a unes escales i em fèia asseure'm a la seva falda. La resta us la podeu imaginar.
Tot i ser petita i no entendre llavors què passava, sí que sabia que "allò" no m'agradava i que em fèia sentir molt incòmode, però ho considerava com una mena de pacte: ell em donava afecte, i jo deixava que fes el que volgués. I jo al meu tiet me l'estimava molt.
Al cap d'uns anys, em vaig adonar de què havia passat allà realment, i no sé si a dates d'avui encara ho paeixo.
Suposo que la culpa de tot això la dono als meus pares, perquè primer m'hauríen d'haver defensat del "bulling" (està clar que si els meus "amics" me'l fèien era perquè ho fèien i no passava res), i segon, si m'haguessin donat l'afecte que necessitava, jo no l'hagués anat a buscar a la boca del llop.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Que quedi clar, que a banda de culpabilitzar els meus pares per no defendre'm i per no no donar-me afecte, i als meus "amics" per el "bulling", aquí el fill de p. més gran ha estat el meu tiet, que no sé si hores d'ara és viu o mort i ni m'importa, que es va aprofitar de la situació, i que va cometre un acció que està tipificada en el codi penal.
ResponEliminaA més, això es dona més del que ens pensem. No ens avergonyim i diem-ho amb veu ben alta!!!!
Marta! no havia vist l'advertència i m'ha afectat moltissim i m'he quedat molt parada.. Aquesta idea de fer-te un blog està genial per desfogar tot el que tens dins i tot el que guardes desde fa anys! aquesta gent mal parida no es mereix ress!!
ResponEliminaEm sap greu que t'hagi afectat, però tens raó, crec que m'anirà bé... I a més, qui sap? potser algunes persones prenguin consciència de còm arriben a succeïr coses com aquestes, i puguin prendre mesures per evitar que passi.
EliminaSi les meves paraules serveixen per evitar que un nen passi per el que vaig passar jo, em donaré per satisfeta...
Això passa molt més del que ens pensem, i les víctimes solen ser les persones més indefenses. No sé perquè molta gent no ho diu. Potser per ser tabú, per vergonya... però si ho diem amb veu alta, potser les coses canviïn al menys una mica...
Gràcies per el teu comentari, penso que ets una noieta molt maca i amb el cap molt ben posat!
una abraçada molt forta Marta!! per tots vosaltres!
EliminaMoltes gràcies Toni! Agraeixo el teu recolçament, i sí que pots fer alguna cosa: difon aquesta entrada del blog, compartint l'enllaç amb tots els teus contactes.
EliminaAquesta persona (per dir-li d'alguna manera) m'he enterat avui que potser és encara viva, tot i que molt delicat de salut, així que ja no pot fer mal a ningú més. Una denúncia penal ara ja no serviria de res (senyor ancià amb salut delicada), però per què no una denúncia pública? Depèn còm pot ser més efectiva... no ho sé.
El fet de dir tot això en veu alta m'ha fet bé. Ja no m'avergonyeixo, és ell qui s'ha d'avergonyir!! Ja no sóc una víctima, sino una combatent!!
Abraçada forta!
Ostras nena... No tenia ni idea... Primer que ho sento moltíssim i encara que sempre tenim tendència a culpar als pares moltes vegades, ara que soc mare, ens sentim desbordats per els nostres propis problemes, també són/eren persones... Una abraçada guapa.
ResponEliminaNo és qüestió de culpabilitzar els pares per el fet que un nen pateixi abusos. Suposo que s'han d'ajuntar tot un cúmul de factors.
ResponEliminaTampoc penso que dir que els pares vagin desbordats sigui excusa per no donar-los afecte, ni per no protegir-los. Mira, jo no em considero una mare perfecte, vaig de cul i potser no dedico a la meva filla tot el temps que ella voldria, però quan ha tingut un problema l'he escoltat i ajudat (només et dic que quan a la seva escola escolten el meu nom ja saben qui sóc... jejejej).
Bromes a part, que el tema és prou seriós... Jo no penso que els meus pares m'ignoressin per mala fe, segurament no ho sabien fer d'una altra manera. Precisament l'objecte de dir tot això és que els pares sàpiguen que això passa de veritat, i que s'aturin a pensar una mica amb qui deixen els fills, i que parlin amb ells, que els preguntin si hi ha algun adult que sigui massa carinyós amb ell, advertir-los com es pugui...
Gràcies Conxi, m'hauràs de fer un tutorial de "blogs", que no m'aclareixo amb algunes coses, jijijiii