Crònica d’un acomiadament anunciat

Crònica d’un acomiadament anunciat

Com tots vosaltres ja sabeu, jo ja no estic treballant en aquest centre. Desconec si s’ha donat cap explicació a algú de vosaltres, doncs pràcticament en tot aquest temps no he mantingut contacte amb ningú, però penso que no és just per mi simplement desaparèixer, i m’he animat a escriure les meves memòries “sanitàries” des de la llibertat de qui no té res a perdre. Després, que cadascú es faci la seva pròpia idea de còm han anat les coses.

Aviso que tinc força ganes d’escriure i que això pot ser llarg.

Tot va començar amb anunci de feina a “Infojobs”. El Parc sanitari Pere Virgili necessita incorporar un/a Tècnic de Serveis Generals. Res a veure amb el que jo havia fet abans, però els requisits semblen encaixar amb mi i no dubto en apuntar-m’hi.

En poc temps se’m fa saber que he estat seleccionada per a una entrevista amb el gran mestre Ioda, a la qual vaig anar amb èxit, doncs vaig ser jo la seleccionada.

En Ioda havia de ser el meu cap directe, així que vaig estar molt atenta a les seves paraules. Sobre la feina que jo havia de desenvolupar, sintetitzant es tractava de donar suport a la Direcció de Serveis Generals. El tipus de contracte que se m’ofereix és de relleu, però de seguida em diu en Ioda que en realitat el contracte que se m’ofereix és “fraudulent” (sí, amb aquestes paraules m’ho va dir), perquè rellevador i rellevista en aquest cas no tindrien res a veure i, a més, el tipus de feina que se’m demanaria era superior a la categoria que posaria en el meu contracte. És clar que el sou sí que era coherent amb la categoria que constava en el meu contracte. Em va preguntar si tindria algun problema en veure que gent molt més inútil que jo cobrava molt més que jo. Vaig acceptar la situació, doncs al cap i a la fi volia treballar, però segons l’Estatut dels treballadors, això es tracta d’una renúncia nul·la de drets.

El panorama que em descriu en Ioda del departament i en general és força desalentador. Les persones que formen el departament són, segons en Ioda, força curtes de mires i poc productives. Ell volia que amb la meva empenta els canviés una mica. I les persones de la resta del centre estarien immerses encara en l’època militar, excepte unes poques, i per tant serien també bastant inútils. Desprès, amb l’experiència, vaig constatar que aquestes persones no són tan inútils com se’m pintava, i dels meus companys he de dir que em van lliurar una molt bona acollida i que em van ajudar molt a encaixar. També em va dir que no tenia gens de feeling amb la directora de recursos humans, a la que casualment poc després l’acomiaden.

Vaig agafar el càrrec amb moltes ganes, i a poc a poc se’m va donant més i més feina. Arriba un moment en que començo a emportar-me feina a casa i, a més, al tenir mòbil d’empresa rebo trucades fora d’horari que no em deixaven desconnectar. La sensació que tinc aleshores és d’estar rebent una explotació tant quantitativa com qualitativa; qualitativa per el tipus de tasques que feia, i quantitativa per el nombre d’hores que hi dedicava.

Exposo aquesta situació al gran mestre Ioda, i em diu que no em preocupi, que tingui una mica de paciència perquè el departament es reestructurarà i les coses canviaran a millor per a mi. Però fruit d’aquesta pressió, començo a patir ansietat, cosa que li faig saber a en Ioda, i llavors m’obliga a agafar-me uns dies de baixa. Durant aquests dies vaig estar treballant des de casa.

A partir d’aquí ja vaig tenir poc tracte amb en Ioda, doncs les reunions dels divendres normalment les cancel·lava o en dedicava poc temps. I llavors les vacances d’en Ioda.

L’última setmana que vaig estar treballant al centre, a finals de gener, va ser molt dura. Les forces em comencen a fallar, cada cop em costa més llevar-me del llit.. I em dono compte que estava caient en una depressió i que no hi podia fer res.

Va ser casualitat que el dia que jo ja no puc definitivament aixecar-me del llit és quan en Ioda torna de vacances. Dins del meu pou fosc jo no tenia ganes ni ànims de parlar amb ningú, així que em vaig limitar a enviar les baixes sense donar cap més explicació (bé, de fet les enviava el meu company perquè jo no estava per a res).

Quan porto una setmana en aquesta situació intento sense èxit desaparèixer per sempre d’aquest món. No explicaré detalls, però a partir de llavors he d’estar sempre amb vigilància.

Quan ja fa unes setmanes que estic així, rebo una trucada de la Cap de RRHH. Haurien de treure la paraula “humans” del seu càrrec, doncs d’humana ha demostrat tenir ben poc. Ho dic perquè, sense preocupar-se de còm estava jo, em diu que si aquella mateixa tarda puc anar a una reunió amb ella i el mestre Ioda. Jo no hi podia anar a menys que algú em portés, i no em semblava adequat anar acompanyada, així que vaig dir que no podia. Al cap d’una estona em torna a trucar dient que no em preocupi, que m’envien un burofax. Al preguntar-li si em pot fer cinc cèntims del seu contingut, em diu que és que en Ioda tenia queixes de mi, i a més que això ja m’ho havia dit a mi en diferents ocasions... Cert que feia al menys dos mesos que no el veia, però jo estic amb depressió i no amb alzheimer, per la qual cosa d’haver-me dit una cosa així penso que me’n recordaria.

A casa vam parlar sobre això i de còm pintava de malament la cosa. El meu company em va dir que entrés al meu compte de correu de la feina. Encara el tenia, però s’havien esborrat tots els arxius meus del Dropbox amb els quals jo treballava. És aquí quan m’adono que ja tinc un peu al carrer, que s’està preparant el terreny.

Quan anem a buscar el burofax no podia creure el que estava llegint. Resultava que de cop i volta jo havia deixat de rendir com ho feia abans, i no sé quantes bestieses més sobre fracturar la bona fe contractual, i que se m’obria expedient disciplinari per falta “molt greu” (toma ya!). Tot i que sabia que no serviria per a res, doncs el meu destí ja estava decidit, vaig enviar un escrit defensant-me de les acusacions contra la meva persona. La següent carta que rebo del centre és ja per acomiadar-me.

Per sort estava ja de per si tan esfonsada que ja no em podia esfonsar més (penso).

No volia acomiadar-me sense dir res, així que dir-vos a les persones amb les quals m’he avingut més, que sempre us portaré al cor, i aconsellar-vos que no us acosteu al costat fosc.

Abraçades,

Marta